Visió panoràmica radiofònica del Modernisme

Podeu fer clic en aquest enllaç on podreu escoltar un magnífic programa de Catalunya Ràdio sobre el Modernisme. Paga la pena escoltar-lo!

El teatre popular valencià durant la Renaixença: el cas d'Eduard Escalante

El teatre durant la Renaixença adoptà dues tendències: el teatre popular (al País Valencià en serien representants Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante; al Principat, Frederic Soler, conegut sota el pseudònim de Serafí Pitarra) i el teatre culte (el màxim representant del qual fou Àngel Guimerà).

Com sabeu molt bé, durant la Renaixença valenciana la llengua de prestigi literari continuà sent el castellà, la qual cosa provocà que hi haguera un circuit de sales teatrals per a representar obres en eixa llengua. Per contra, el valencià dominava el teatre popular com, per exemple, els col·loquis, representats per les places dels pobles i en festes locals, que evolucionaren cap al sainet durant el segle XIX. Ara bé, el sainet no aspirà a representar escenes típiques de la vida quotidiana ja que perpetuà la temàtica dels col·loquis del segle XVIII amb un to satíric i molt localista. Per tant, Josep Bernat i Baldoví impulsà el sainet amb obres com El Virgo de Visanteta (1845), Qui tinga cucs que pele fulla (1855), L'agüelo pollastre (1859), on barrejava temàtica eròtica i expressions populars. Sens dubte, però, el sainetista més important que vam tenir fou Eduard Escalante, el qual donà al sainet l'estructura clàssica de dos o tres actes. Eduard Escalante traslladà la temàtica agrària de Bernat i Baldoví als ambients urbans de València en els seus sainets gràcies al fet que tenia una gran capacitat d'observació, sabia retratar personatges i situacions amb una gran agudesa i habilitat dramàtica. Fou un autor prolífic amb aproximadament mig centenar d'obres. Les més conegudes foren Bufar en caldo gelat (1869), Tres forasters de Madrid (1875) i Les xiques de l'entresuelo (1877). 

Per concloure, cal ressaltar que Escalante significà un empenta important per al nostre teatre però el fracàs de la revolució industrial a terres valencianes, el predomini d'una burgesia agrària i conservadora que no estava interessat en cap projecte cultural que aglutinara el poble valencià (com sí ocorregué al Principat) i el fracàs de les temptives de fer un teatre social (o drama) per la seua baixa qualitat literària i la involució temàtica (es continuava retratant costums però no s'analitzava els conflictes que en generaven) provocaren que el teatre en valencià no evolucionara. Per això, la temàtica i les tècniques del teatre escalantià sobrevisqueren fins a la dècada dels 50 del segle XX.

Àngel Guimerà, representant màxim del teatre culte de la Renaixença

Situació del valencià durant la postguerra a Santa Pola (II)

Segons m’han informat els meus familiars, la situació del valencià a la postguerra podria haver sigut millor perquè es va reduir el seu ús a l’àmbit familiar. En l’escola on anava el meu iaio, els mestres van prohibir l’ús del valencià en totes les assignatures i per assegurar-se que es complia aquella norma van crear el concurs nacional de trasllats de mestres, és a dir, els mestres d’Extremadura els enviaven ací i els d’ací anaven a Extremadura... així encara que volgueren parlar en valencià no podrien.

El meu iaio era comprador habitual de la premsa en valencià però a causa de la repressió els van prohibir i molta gent va perdre el treball a causa d’aquella acció. La burgesia ( rics dominants després de la guerra) eren farsistes i van assumir el castellà com a llengua única, ells parlaven als fills en castellà i, en parlar-li als seus fills en castellà, s’establia una diferència social, és a dir, els pobres o de camp parlaven valencià i els rics parlaven el castellà. Aleshores si parlaves en valencià et discriminaven com un paleto i això estava mal considerat socialment... d'ací ve l’expressió “habla en cristiano”. També en una parella si un parlava en castellà i l’altre en valencià es considerava que el que parlara en castellà té més educació.

Tota la literatura valenciana es va prohibir i a tots els xiquets que anaven a l’escola en la postguerra només els ensenyaven literatura espanyola i tots els xiquets pensaven que no hi havia literatura valenciana. El que van aconseguir va ser que si parlaves valencià la gent t’infravalorava com a persona a causa que el valencià no era útil per a res i va provocar un autoodi al valencià, quasi tot el món  va començar a parlar en castellà als seus fills perquè no els marcaren de "paletos".

La meua conclusió és que mai hagueren de fer això perquè les llengües autòctones d’un país és el símbol de riquesa cultural i haurien de deixar a qualsevol parlar en l’ idioma que ell vulga  perquè això és decisió pròpia i no et poden obligar a parlar una llengua a la força o ridiculitzar-te per parlar un altra.

UNA LLENGUA COSTA MOLT POQUET DE DESFER PERÒ MOLT DE TORNAR A FER.

Miguel Àngel Boix Álvarez (4t ESO D)

Jacint Verdaguer, una aproximació radiofònica a la seua figura

Voleu conéixer d'una amena i apassionant la figura de Jacint Verdaguer? Feu clic en aquest enllaç de Catalunya Ràdio que se centra en l'escriptor de Folgueroles. No us ho perdeu!!!

Vídeo sobre la Renaixença (II)

Situació del valencià durant la postguerra a Santa Pola (I)

M’he documentat i segons els meus avis i les persones que he preguntat, durant la postguerra, quan manava Franco, el valencià i qualsevol llengua que no fóra el castellà estaven pràcticament prohibides, ja que el castellà era la llengua més important i la que manava en aquella època. Però això era generalment, perquè també diuen que al meu poble, Santa Pola, i als de la meua comarca es podia parlar el valencià tranquil·lament i sense cap problema. Però sí que és veritat que si volies escriure alguna carta a l’ajuntament o alguna cosa per l’estil, havies de escriure-la en castellà: era la llei.

També en aquella época no es podia fer res, estava tot molt vigilat i moltes coses estaven prohibides: t’obligaven a escriure amb la mà dreta, a l’avi del meu avi el van tancar a la presó perquè li deien “el roget” ja que era pèl-roig; i tot això perquè havia que ser-hi de dretes.

En la meua opinió, aquella situació no era per a res bona perquè les persones hem de tindre més llibertat i parlar el valencià no es res roí. Cada persona pot parlar el que vulga i no s’ha de prohibir cap llengua.

Cristina Hernández Sánchez (4t ESO D)

Vídeo sobre la Renaixença (I)

Ací teniu un vídeo ben interessant sobre la Renaixença.

Versions musicals de poemes de la Renaixença

Us hi deixe dues versions musicals de dos poemes molt coneguts de la Renaixença: "Vora el barranc dels Algadins", que es troba dins el disc de Paco Muñoz, Juli Mira i Lluís Miquel, Els nostres poetes i "Mon cor estima un arbre", que apareix en el disc de Maria del Mar Bonet, El Pi de Formentor. Mireu i escolteu les dues cançons i els comentem a classe el pròxim dia.

"Dones", llibre de lectura del 1r trimestre

Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, 1943) és una de les autores més conegudes, valorades i estimades en llengua catalana per la seua passió per l'escriptura, pel fet de conrear diversos gèneres narratius amb una temàtica ben diversa i adreçar-se a un públic ben divers (juvenil i adult) i, també, per la seua fermesa en la defensa dels drets lingüístics de tots els qui habitem els territoris de parla catalana. Per tant, el llibre que us proposem llegir per al 1r trimestre d'aquest curs és Dones, una de les obres més conegudes d'aquesta autora alcoiana. Tot seguit, us hi deixe un enllaç amb totes les característiques de l'obra perquè la cerqueu a les llibreries.

Amb una encertada recerca del llenguatge oral i amb l'habilitat literària i la subtilesa que la caracteritzen, Isabel-Clara Simó ens presenta una deliciosa, incisiva i lacerant mirada sobre dèsset tipus de dona (dones fortes i febles, dones passives i agressives, dones víctimes i dones botxins...). De fet, les retrata amb un punt d'ironia i denuncia en alguns casos la situació social en què es troben sotmeses. Són històries fresques, d'una gran diversitat temàtica, i que es lligen amb molta gana. Bon profit!!

La Renaixença

La Renaixença fou un moviment cultural que tingué com a objectiu el redreçament i el recobrament de la llengua, la literatura i la cultura catalanes després de segles de decadència. Suposà una reacció a la castellanització que va patir la cultura dels països de parla catalana durant els segles XVI, XVII i XVIII. El terme "Renaixença" es va crear imitant el terme italià "Rinascita", que també fou un moviment de recuperació cultural que tenia lloc a Itàlia en aquells moments.

No es pot considerar que la Renaixença fou solament un moviment literari ja que també tingué un caràcter social i polític: tractava de recuperar els senyals que ens identifiquen com a nacionalitat i fer-nos conscients de pertànyer a una pàtria diferenciada de la resta de les comunitats de l'Estat espanyol i d'Europa. Per això, la Renaixença rescatava de l'oblit el passat medieval de la Corona catalanoaragonesa, reivindicava l'estima de la llengua i el manteniment de la tradició popular. Amb tot, però, és ben cert que la Renaixença no tingué la mateixa intensitat d'objectius a tot el nostre domini lingüístic. Al País Valencià fou un moviment més aviat literari mentre que, per exemple, a Catalunya sí que tingué, a més, una vessant política.

Per tant, els objectius de la Renaixença foren:

1. Recuperar la llengua catalana com a llengua literària.

2. Crear un model literari propi en la nostra llengua, desvinculada dels models castellans.

3. Traure de l'oblit el nostre passat medieval i la nostra tradició cultural.

4. Restaurar els Jocs Florals.

D'altra banda, cronològicament, s'ha considerat que la publicació al diari El Vapor de la poesia Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, l'any 1833, marcà simbòlicament el començament del moviment de la Renaixença. Aquest període clouria el 1877, any en què Jacint Verdaguer rebé el premi extraordinari dels Jocs Florals amb el seu poema L'Atlàntida i Àngel Guimerà també va rebre el títol de "Mestre del Gai Saber".

Quant al País Valencià, per al professor Vicent Simbor, la Renaixença fou un moviment nascut autònom de manera que el poema En los dies del nostre rey Fernando d'Antoni M. Peyrolon, aparegut el 30 de maig de 1830, al Diario de Valencia, es consideraria l'inici poètic renaixencista a terres valencianes. Amb tot, però, Joan Fuster defensà que la Renaixença valenciana va ser un fillol de la Renaixença del Principat. Avui dia, podríem dir que tots dos, Simbor i Fuster, tenen raó alhora en el sentit que efectivament fou un moviment autòcton però també influenciat tímidament en el seu origen i, sobretot, en el seu densenvolupament pel que passava a Catalunya. Açò darrer ho constatarem quan analitzem la figura de Teodor Llorente i com cabdillà aquest moviment perquè tinguera un caràcter estrictament literari a casa nostra.

La influència de la visió romàntica en l'origen de la Renaixença

Segur que heu fet servir moltes vegades l’adjectiu romàntic per tal de referir-vos a una manifestació determinada de l’amor com, per exemple, “que romàntic!”. El fet cert és que aquesta paraula prové d’un moviment artístic conegut com el romanticisme, que va aparéixer a Europa a finals del segle XVIII i va estendre la seua influència durant la primera meitat del segle XIX. Les primeres manifestacions del romanticisme van tenir lloc a Anglaterra i Alemanya i, posteriorment, a França, Itàlia i als territoris de parla catalana.

Quines són les característiques que definineixen el Romanticisme? Els trets més significatius els podem resumir en:

1.  El romanticisme inclou tres tendències: la intimitat (importància del món interior de la persona), l’espiritualitat (la subjectivitat) i l’aspiració a l’infinit.
2. Defensa la llibertat de manera que l’artista ha de ser original i s’ha de deixar endur per la inspiració. A més, les persones actuen lliurement sense impediments morals i cada poble té dret a lluitar per la pròpia identitat nacional.
3. Els romàntics, d’una banda, es deixen emportar per sentiments desmesurats i la passió però, d’una altra, se senten angoixats sense saber exactament per què.
4. Tenen grans desitjos d’evadir-se perquè el present no els agrada. Fugen a llocs reals però exòtics, al passat medieval, a llocs imaginaris i fantàstics… El viatge es converteix en un dels grans temes romàntics.
5. El paisatge adquireix molta importància en les obres romàntiques perquè o bé reflecteixen l’estat d’ànim de l’artista o bé és el lloc on cerca consol. En són exemples Vora el barranc dels Algadins, de Teodor Llorente, i L'olivera mallorquina, de Josep Lluís Pons i Gallarza.
6. Recupera i posa de moda el folklore i la cultura popular de cada poble, allò que forma part de les arrels de cada nacionalitat.També el llegendari popular, reelaborat des d'una visió romàntica com és el cas del comte Arnau d'Anicet Pagés de Puig.

A casa nostra, però, la Renaixença constitueix la plasmació del romanticisme europeu per dues raons principals: molts autors renaixentistes poden ser classificats literariàment com a romàntics i el romanticisme és un moviment que impulsa el retorn dels pobles a les seues arrels i la recuperació del passat medieval. En altres paraules, el romanticisme impulsa la Renaixença, moviment que no sols tingué una tendència literària sinó també social i política. Per això, la Renaixença busseja en el passat medieval de la Corona catalanoaragonesa, defensa el manteniment de la tradició popular i reivindica l’estima de la llengua. El màxim representant al País Valencià fou Teodor Llorente, del qual podeu veure una imatge al principi d'aquesta entrada. Analitzarem més endavant aquest moviment, els representants més importants i les obres més destacades.

Millorar la fonètica (I)

A la Internet podem trobar diversos llocs webs que ens poden ajudar a millorar la nostra fonètica en valencià o, fins i tot, per a qui siga castellanoparlant, adquirir-hi la màxima competència fonètica. Així, hui ens centrarem en un programa destinat sobretot a valencians. És a dir, tots el qui vulgueu millorar o perfeccionar la fonètica en la variant valenciana podeu descarregar-vos el Fonet: pràctiques de fonètica. Aquest programa, editat en format de CD per la Universitat d’Alacant, s’ha publicat amb la col•laboració del Secretariat de Promoció del Valencià i del Departament de Filologia Catalana dins el marc del conveni per a la promoció de l’ús social del valencià signat per la Universitat d’Alacant amb la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana. Per tal d’obtenir el Fonet, podeu davallar-lo des d’ací. El programa sencer ocupa 611 MB. En descarregar-lo, podeu descomprimir-lo i optar per copiar-lo en un CD o bé en un directori del disc dur de l’ordinador. Per tal d’activar-lo des del disc dur o bé des del CD, cal que feu doble clic sobre l’arxiu si no està activada la reproducció automàtica.