El teatre durant la Renaixença adoptà dues tendències: el teatre popular (al País Valencià en serien representants Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante; al Principat, Frederic Soler, conegut sota el pseudònim de Serafí Pitarra) i el teatre culte (el màxim representant del qual fou Àngel Guimerà).
Com sabeu molt bé, durant la Renaixença valenciana la llengua de prestigi literari continuà sent el castellà, la qual cosa provocà que hi haguera un circuit de sales teatrals per a representar obres en eixa llengua. Per contra, el valencià dominava el teatre popular com, per exemple, els col·loquis, representats per les places dels pobles i en festes locals, que evolucionaren cap al sainet durant el segle XIX. Ara bé, el sainet no aspirà a representar escenes típiques de la vida quotidiana ja que perpetuà la temàtica dels col·loquis del segle XVIII amb un to satíric i molt localista. Per tant, Josep Bernat i Baldoví impulsà el sainet amb obres com El Virgo de Visanteta (1845), Qui tinga cucs que pele fulla (1855), L'agüelo pollastre (1859), on barrejava temàtica eròtica i expressions populars. Sens dubte, però, el sainetista més important que vam tenir fou Eduard Escalante, el qual donà al sainet l'estructura clàssica de dos o tres actes. Eduard Escalante traslladà la temàtica agrària de Bernat i Baldoví als ambients urbans de València en els seus sainets gràcies al fet que tenia una gran capacitat d'observació, sabia retratar personatges i situacions amb una gran agudesa i habilitat dramàtica. Fou un autor prolífic amb aproximadament mig centenar d'obres. Les més conegudes foren Bufar en caldo gelat (1869), Tres forasters de Madrid (1875) i Les xiques de l'entresuelo (1877).
Per concloure, cal ressaltar que Escalante significà un empenta important per al nostre teatre però el fracàs de la revolució industrial a terres valencianes, el predomini d'una burgesia agrària i conservadora que no estava interessat en cap projecte cultural que aglutinara el poble valencià (com sí ocorregué al Principat) i el fracàs de les temptives de fer un teatre social (o drama) per la seua baixa qualitat literària i la involució temàtica (es continuava retratant costums però no s'analitzava els conflictes que en generaven) provocaren que el teatre en valencià no evolucionara. Per això, la temàtica i les tècniques del teatre escalantià sobrevisqueren fins a la dècada dels 50 del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada