A finals del segle XIX començà a Catalunya un moviment cultural anomenat Modernisme que coincidí i es relacionà amb altres "modernismes" d'Europa, per bé que aquí tingué unes característiques pròpies ben remarcables.
El Modernisme català, a diferència del valencià, abastà tots els camps artístics: la pintura, l'escultura, l'arquitectura, l'orfebreria, el moblisme... i també la literatura. Tot i ser un moviment complex i fins i tot contradictori, el que pretenia el Modernisme era una transformació de la societat a través de la cultura, és a dir, volia passar d'una cultura regional i tradicionalista a una altra nacional que fóra autosuficient, moderna i comparable a les europees.
L'inici del Modernisme coincideix, i en part s'explica, amb la situació de la burgesia que tanca una etapa d'obsessiva acumulació de capital, generadora d'una ètica d'estalvi i treball i n'entra en una altra de modernització, de creixent consum capitalista en què sobretot els sectors més joves volen començar a gaudir de la riquesa acumulada. Així, un grup d'intel·lectuals sorgits de la burgesia s'enfronta críticament a la seua pròpia classe i reclama un lloc dirigent en el procés cultural per tal de treure Catalunya del seu endarreriment en relació a Europa. En alguns casos, en els inicis del moviment, l'enfrontament amb la burgesia és tan radical que es produeix un trencament amb la societat per part del artistes que amb el temps s'anirà esvaint.
Quant al Modernisme estrictament literari, se sol citar com a data d'inici l'any 1892, coincidint amb la primera festa modernista del Cau Ferrat de Sitges i un conjunt de propostes renovadores que comencen a aparéixer a la revista "L'Avenç".
S'estableixen dues etapes en el moviment. En la primera -d'aparició i extensió del moviment- que va des de 1892 a 1900, els intel·lectuals s'aglutinen a l'entorn de "L'Avenç" en dues tendències estètiques i ideològiques: regeneracionista i esteticista, que acabaran separant-se per tornar a confluir i equilibrar-se posteriorment a la revista "Catalònia"(1898-1900). Durant aquest període es publiquen també dues revistes de caire esteticista, "Quatre Gats" i "Pèl & Ploma" i tenen lloc les festes modernistes organitzades per Santiago Rusiñol.
La segona etapa, que va des de 1900 a 1911, correspon al Modernisme triomfant. Els escriptors són units a través de la revista "Joventut" (1900-1906) de caire molt eclèctic, en la qual apareixen els principals escriptors i tendències europees del moment.
En aquest període s'arriba a una certa assimilació d'escriptors de la Renaixença, deixats de banda anteriorment, com Oller i Guimerà; es revaloritzen els Jocs Florals; la producció novel·lística esdevé força important, sobretot amb l'aparició del anomenat ruralisme o novel·la rural modernista. No obstant tot això, de forma clara a partir de 1906, comencen a aparéixer els primers símptomes del Noucentisme, el moviment que prendrà el relleu als modernistes.
El regeneracionisme
Els regeneracionistes intentaven renovar tots els aspectes de la societat en què vivien, aprofitant els aspectes que consideraven positius, però mirant de superar tot allò que els semblava vell i caduc. Les tendències anarquitzants que presidien l'activitat d'alguns grups al principi del moviment donaren pas a actituds més moderades, encara que en pocs casos prengueren part en la vida política organitzada de l'època.
Llegirem ara algunes propostes regeneracionistes a través de textos significatius. El primer, de Jaume Brossa, és potser el que millor il·lustra els propòsits generals i l'actitud regeneracionista. Es tracta d'una mena de manifest tant per la contundència de les seues afirmacions com pel caràcter programàtic que té.
Text
Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular.[...] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia complagut i que ara veiem que es fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[...]
A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha de reposar sobre lo bo de l'anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguin en consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors generacions ¿què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques.[...] problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari.[...] a més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se amb cinquanta anys de "soi-disant" renaixença, això és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostre caràcter, marcant ben bé la diferència existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens envolten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana[...]
En aquest punt, com en molts d'altres, les nacions del Nord ens assenyalen bé prou el camí.[...] Pel pervindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present segle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim que girar els ulls vers la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la pitjor part en la relaxació del nostre caràcter, i que, moguda per diferents i oposades influències, és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya.[...]
Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada envers tot el que ve del poder central (tan de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres importacions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostre mode d'ésser; política que sols pot resultar de l'autonomisme radical.
Jaume Brossa: "Viure del passat" (fragment), "L'Avenç", 2a època, IV, núm. 9, 1892.
ACTIVITATS
1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
2. Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
3. Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
La novel·la d’Aloma va ser escrita el 1936 per de Mercè Rodoreda i guanyà el premi Creixells un any més tard. Forma part dels primers escrits, els quals la pròpia autora rebutjà més endavant perquè els considerava de baixa qualitat. D’aquest grup de novel·les només se salvà Aloma, la qual va ser revisada al 1968 durant l’exili. Aquesta obra enllaça les produccions de preguerra i postguerra d’aquesta autora. 
